Preparació per a estades a l’estranger

Què us sembla, ara per ara? Teniu por ..?

• No és realment el que teníeu pensat? No sóc realment tan curiós – Veig tot això en certa manera com unes vacances …
• Encara que podem dir que els objectius d’alguns estudiants a l’estranger no sempre són principalment acadèmics, és bon senyal que estigueu aquí en aquest web, interessat a saber-ne més!
• No estic segur que m’agradi el so d’”autosuficient” !! Si és el que he de aconseguir, qui m’ajudarà? O vol dir això que és sense ajut?!
• Només hi vaig 3 mesos de tota manera… Realment no puc imaginar que haig de tornar-ne tan canviat.
• I, per cert, què vol dir competència cultural !?

Un fragment del diari de l’estudiant A

Escric aquest diari per demostrar-me a mi mateix que aquests tres mesos a l’estranger han tingut èxit. La meva mare és anglesa, per la qual cosa creia que no tindria molt a millorar. Com m’equivocava! Per a mi no era massa difícil adaptar-me, però veia com s’enfrontaven els meus companys al xoc cultural, de tant en tant. De vegades era bastant divertit, però era complicat explicar-los les raons.

Però vaig llegir sobre el tema, el que ens va ajudar. El procés al qual se sotmet algú en una cultura diferent de la pròpia és l’anomenada corba d’U d’ajust. Descriu el procés d’adaptació com a una corba que té el seu moment culminant en l’arribada. Aquesta fase es diu la fase de lluna de mel. Es porta a terme quan totes les coses noves que es troben en la nova cultura són increïbles i emocionants, com l’alimentació, els hàbits de la gent, l’arquitectura, l’estil de vida, i d’altres.

El declivi de la corba apareix quan l’emoció de l’arribada ha desaparegut i s’experimenten sentiments de depressió i ansietat. Aquest sentiment creix quan hi ha dificultats per entendre i acostumar-se a les coses. Per exemple, un horari diferent de menjar, menjar diferent, diferents maneres de fer les coses, o un ritme de vida que pot ser massa ràpid o massa lent …

L’última fase té lloc quan un s’avesa a les diferències de la nova cultura i les converteix en hàbit. En aquest moment, no veiem la nova cultura com a nova. Llavors considerem el que abans era la nova cultura com a una “segona cultura pròpia” i ens hi sentim còmodes, com si fos la nostra cultura original.

La meva conclusió és que tots hem passat per aquestes etapes fins a cert punt. Ja no som els mateixos que van arribar aquí el setembre. Sé que he canviat, sóc algú diferent. Realment he descobert que tinc una barreja de cultures, ara que he viscut entre les societats d’on procedeixen ma mare i mon pare.

Un fragment del diari d’estudiant B

Vull millorar la meva fluïdesa i entendre el que diuen a la televisió i els nadius quan parlen. Per això miro la televisió cada vegada que vaig a la cuina. Miro de fer l’esforç d’escoltar i de parlar amb la gent. Crec que ja domino algunes de les paraules típiques britàniques ( ‘col·lega’, ‘descarat’ i ‘presumit’ són ja part del meu llenguatge). En prenc nota de les noves que trobo i també he après certes estructures que puc utilitzar per a les meves redaccions. Però he après la majoria de les paraules de les persones que he conegut i no de llibres, programes de televisió o revistes. Parlar amb la gent enriqueix el vocabulari. Els anomenats tàndems són una manera enginyosa de millorar la segona o fins i tot tercera llengua de cada estudiant, i d’intercanviar els punts de vista culturals.

Potser el meu diari sigui més emotiu cap al final però això és només perquè penso en el que he viscut durant aquests tres mesos intensos. He estat viatjant, estudiant, aprenent de veritat i, sobretot, divertint-me! No només a l’aula, sinó en tots els entorns que ofereixen una nova ciutat i un nou país. Arribar a la capital anglesa implica la immersió cultural, i encara que no sempre és fàcil ni còmoda, és genial! El més valuós que m’emportaré en tornar són els records de tota la gent meravellosa i de tots els llocs fantàstics. He explorat Londres, m’he mogut amb soltesa en transport públic, he viatjat a algunes ciutats (Newcastle i Birmingham), i fins i tot après algunes coses en el camí! Heus ací el meu consell: “provar-ho tot almenys una vegada!”

He après sobre mi també. El meu diari utilitza l’humor de vegades, i pot ser una mica massa sarcàstic o ‘descarat’, però aquesta és la forma en què vaig fer front al que succeïa al meu voltant, perquè la majoria de vegades no hi havia una explicació racional! Dono importància als incidents més petits que van ser, però, els que van tenir efectes colossals, la qual cosa em va ajudar a créixer com a persona. Crec que he canviat en el bon sentit. Estic més segur, més feliç i tot. És per això que crec que aquesta estada a l’estranger és tan útil, encara que faci la impressió que tot just noranta dies és tan poc temps: un triga un mes i mig per acostumar-se a tot el que ens envolta, i per quan un es fa a la idea, és gairebé l’hora d’anar-se’n!

Un fragment del diari de l’estudiant C

Durant una classe se’ns va demanar que féssim una redacció sobre els accents i dialectes. Era interessant per a mi perquè no puc identificar un accent quan l’escolto. Hi ha persones que entenen millor que les altres i persones que semblen parlar un idioma totalment diferent de l’anglès, quan estan parlant en anglès !! Per exemple, una de les meves companyes de pis és d’un lloc prop de Nova York, i no puc entendre res quan parla. Diem “ho sento” després de cada frase. Ella es disculpa perquè no pot seguir parlant lentament tot el temps i jo dic que ho sento perquè em sento malament quan li faig repetir una frase un milió de vegades. I és molt frustrant perquè l’Annie és la persona amb la qual passo la major part de temps.

De tota manera, per a la nostra redacció vam haver de incloure algunes entrevistes amb els ciutadans del nord d’Anglaterra, demanant-los que expliquessin els seus pensaments. Així ho vaig fer i el resultat va ser sorprenent per a mi. Els de la meva ciutat són coneguts com habitants de Manchester. Em resulta molt difícil de comprendre’n alguns. Però tots als quals vaig preguntar estaven absolutament orgullosos del seu dialecte. Encara que confesso que vaig haver de demanar a alguns que repetissin les seves respostes un parell de vegades! Els entrevistats joves no van notar cap tipus de discriminació pels seus accents, però la gent gran em va dir que havien tingut problemes amb la llengua quan eren joves i alguns van perdre la feina per aquest motiu. Això és progrés! A mesura que ha passat el temps i la gent ha esdevingut més oberta, els accents s’han tornat més acceptables. Puc dir que avui dia els accents i els dialectes no estan relacionats amb la classe social. Però he de treballar una mica més en les meves habilitats auditives amb els diferents accents!